La realitat comença demà

Sí, perquè el que he estat vivint aquestes dues setmanes ha estat una mena de realitat edulcorada. Demà torno a la feina. S'ha acabat això de dir que si no dormo de nit, ja dormirem al migdia. Tot i que la petita no ens està donant massa guerra, ja que es limita a fer la seva reclamació de passar per boxes cada tres hores (per canviar-li els bolquers i donar-li de menjar); vulguis o no, els horaris te'ls altera. Ara estàvem anant a dormir més tard i més tard també ens aixecàvem. I més coses, no és només el dormir més, sinò també el fet de saber que vius cada moment de la seva evolució.
Però ja ho sabem, la vida real no és això. Demà hauré de trucar per saber com està, i la Gisela em dirà que bé, que dorm, però no em treurà les ganes de veure-la i d'agafar-la, perque em regali una d'aquelles ganyotes que ens va posant i qui sap què volen dir. Segur que recordar l'Alexandra quan dorm, serà l'eina més eficient que faré servir a partir d'ara quan la despiatada activitat laboral, torni a esgarrapar-me amb les seves urpes.
Si ja tenia prou motius per esperar cada dia que arribéssin les 7 de la tarda, a partir de demà en tindré un més.
Vet aquí un parell d'imatges que hem fet aquests dies, una de les quals hem utilitzat com a felicitació de festes per a la família.

Presentacions oficials

En arribar a casa, hi havia tres èssers vius que es van endur una sorpresa...

però ràpidament l'han acceptada com a una més de la família...

... i és que a sobre té un llitet tan còmode!

Comença una nova vida

Doncs sí, divendres dia 10, gairebé a les 11 del matí, l'Alexandra va sortir del comfortable niu de la seva mare i sense dir bon dia, ja la teníem al davant. Vaig tenir la sort de presenciar el moment, i dic que vaig tenir sort perquè vaig arribar cinc minuts abans, ja que havia anat a casa a treure a passejar el gos. Una mica més i m'ho perdo. Però el destí em tenia guardat el moment i no me'l vaig perdre. Intentar descriure la sensació és molt difícil, però si escric un blog és per intentar-ho, no? Doncs endavant. La primera impressió és impactant, posen sobre el pit de la mare un ésser viu de color indefinit, que es mou inconnexamnet i que de sobte es posa a bramar. És la tendresa en estat pur, és en aquell moment en què ets conscient de la responsabilitat que tens: Hi ha un ésser viu que depen absolutament de tu i de la seva mare. I t'entren ganes de protegir-lo, d'abraçar-lo, de crear una cuirassa al seu voltant que li estalviï patiments. Suposo que això és el famós amor de pare (i de mare, és clar).
El part es va avançar uns dies ja que la petita no creixia al ritme desitjat i els metges van decidir que millor seguís creixent fora del cos de la mare. Res preocupant, 2'470 quilets de tendresa. La Gisela es va portar com una campiona, a mi em va ajudar molt el fet de no veure-la patir massa, tot va anar prou bé, el pitjor de tot, les interminables hores a la sala de part esperant que dilatés i que les contraccions s'acumuléssin, tot i que, com ja he dit, la part final d'aquest procés no la vaig viure en directe.
Quan ja els metges es retiren i et quedes a soles amb la mare i la petita són molt macos. La deixen un parell d'hores en contacte pell amb pell de la mare, perquè s'iniciï una connexió que ha de durar tota la vida. Després se l'enduen per netejar-la, pesar-la i fer-li les primeres exploracions i aquella estona ja la trobes a faltar. Però quan torna, o millor dit, quan te la retornen, no et voldries separar d'ella per res del món. És l'inici d'una nova vida.
En casos com aquest, unes imatges valen més que mil paraules (sobretot si són paraules d'un pare amb dèficit de son...)