Àvies

Qui llegeixi aquest blog i hagi tingut un mínim contacte amb avis o àvies, haurà d'estar d'acord amb mi en el diagnòstic que emetré:
Tots/es presenten la mateixa síndrome: Àvia-o-avi-que-veu-el-seu-net-o-neta-més-maco-o-maca-que-qualsevol-altre-nadó-del-món.
És així. I ja us aviso d'una cosa: És impossible entendre aquesta sensació. S'ha de ser avi (o àvia) per a poder entendre-ho. Però precisament aquesta sensació és la que em fa obrir aquest comentari. N'hi ha que diuen que l'amor vé del fet que l'avi no té la responsabilitat de la mare quant a la cura del nadó, i per tant, només n'ha de gaudir de la seva presència. Però és clar, això estaria bé si no fós perquè les primeres persones que corren a veure els nadons quan ploren són precisament ells. Què és l'autentic esperit d'àvi, llavors? Tant de bó ho pugui seguir explicant en aquest blog dins d'uns anys, en seran molts, però serà un bon senyal de vitalitat tant per al blog com per a l'Àlex.
Els avis, aquests èssers que de vegades ens desborden amb les seves observacions, però que tan sovint hem de reconèixer, capcots, que tenien raó. I que ens ajuden quan la petita plora, o que pensen en tot allò secundari que nosaltres com a pares primerencs no hi pensem. Els avis, figura imprescindible en l'estructura social actual. Què seria d'uns pares treballadors sense la presència d'uns avis? La deshumanització de la societat actual ens fa dir que res. No seríem res sense ells. Certament són els personatges secundaris d'una auca en què sense ells no hi hauria auca. Per tant, són secundaris o principals? Els avis...
Veig la meva mare cada dissabte, li portem la petita. Veig la vida nèixer en els seus ulls, veig l'alegria quan arribem, veig la tristor quan marxem. Veig com compta mentalment els minuts que gaudirà la seva presència, veig com descompta els minuts que resten abans que marxem. Veig el seu cor sincronitzat amb el nostre calendari. Quina diferència hi ha entre aquesta manera de comptar el temps i la que, quan hem estat adolescents enamorats, hem comptat el temps que quedava per a a veure la nostra persona estimada? Sí, hi ha una diferència descomunal. L'amor d'àvia no hi haurà res en aquest món que el trenqui. Hi ha tantes simil.lituds i diferències que hem de recòrrer a l'essència humana per a quedar-nos només amb la part bona. L'amor dels avis és incondicional. No és un amor adolescent, és l'amor basat en l'experiència de la vida. És l'amor absolut, que només podré entendre quan sigui avi, com tantes i tantes coses en aquesta vida, que les podré entendre quan les hagi viscudes i la reflexió de la vida viscuda em doni la claror mental per a poder comprendre-les
I a sobre hi ha pel món tanta gent que se'ls mira com a una molèstia.... Qui no sàpiga veure una persona gran com una font de saviesa, no sabrà mai que l'autèntica font de la vida raja del seu coneixement. El coneixement quotidià, que de mica en mica, anem rebent tots aquells que encantats escoltem els seus consells.

Osteopatia

Tot i que es tracta d'un tipus d'informació que pot variar en qualsevol moment, avui puc dir que l'Alexandra ha millorat els seus problemes amb els còlics, després de passar per les mans d'un osteòpata que una amiga de la Gisela ens va recomanar.
O vés a saber, potser la combinació de massatges, tovalloles calentes a l'estòmac (gràcies Eva!!), colikind receptat amb escepticisme i la visita a l'osteòpata que li va estar fent unes carinyoses "claus de judo"; tot plegat sembla que ha servit perquè estem una mica més tranquils en aquest raconet de pau de Molins de Rei. La petita dorm millor, i nosaltres estem més tranquils, perquè, tot i que sembli evitable, quan tens un nadó a casa que brama i brama, acaba alterant l'estat de pau que una llar sempre ha de tenir per poder anomenar-se com a tal.
Ara pot ser que es mantingui desperta, però no se la veu neguitosa i fins i tot, de tant en quan ens regala un somriure d'aquells que et fa pensar que el món és un bon lloc per a viure-hi. Segons ens hem informat, els nadons també s'avorreixen i que fan el que poden per reclamar la seva parcela d'atenció. Quan plora i l'agafes en braços, sembla que la seva expressió sigui de "je, je, ho he aconseguit". Sembla que tot plegat es correspon al naixement del seu esperit tafaner, vol conèixer món i des del seu llitet, no té massa perspectiva. Només cal veure la mirada d'exploradora que he pogut retratar aquest matí,..

Tard o d'hora haurem de començar a posar-li límits a la seva "dictadura domèstica". Tot arribarà, però de moment, qui pot negar-li el dret a mirar al seu voltant? I si t'ho demana amb aquests ulls?

El valor de veure un somriure

Fa pocs dies que em vaig reincorporar a la feina però són suficients per adonar-me del greu problema de conciliació de les vides laboral i personal que se'm presenta. Tinc un horari que em fa sortir de casa abans de dos quarts de nou del matí i que fa que no hi torni fins a les 8 del vespre. El més sagnant de tot són les dues hores que hi ha per dinar. Jo, que m'enduc diàriament la carmanyola amb el menjar i que enllesteixo en uns vint minuts, em sobra més d'una hora i mitja literalment perduda. Recentment, quan estudiava, aprofitava aquest temps per anar a la biblioteca. Però ara, que he obert un parèntesi en el tema mentre decideixo què faig o millor dit, què puc fer, després de veure què costa estudiar una carrera (econòmicament parlant), em torno a trobar en què hi ha una hora i mitja penjada a la meva vida. I és clar, això és temps que deixo de gaudir de la meva vida privada. Visc prou lluny com per no poder anar a casa als migdies.
Aquestes darreres setmanes vaig decidir reprendre un vell costum iniciat fa temps: dedicar-me a passejar durant una hora. I està bé, especialment aquests dies que ha fet un temps quasi primaveral. Però la qüestió no és aquesta, sinò de què serveix mantenir uns horaris més propis del segle XX que de l'actual? Independentment de l'arribada de l'Alexandra, ja era un tema que em fèia donar voltes al cap. Arribar a casa a les 7 o a les 8, pot semblar poca diferència, però una hora dóna molt de sí, especialment si hi ha criatures a casa.
Ara l'Àlex encara no té consciència dels horaris, de fet em sembla que encara no la té del dia i de la nit, així que de moment ella té els seus horaris i nosaltres ens hi adaptem. Ara bé, el temps passa ràpid i no ens n'haurem adonat que ja haurà d'acostumar-se a dormir a determinada hora, havent sopat aviat, anar a dormir d'hora... i el pare no haurà arribat a casa. És això gaudir d'un fill? Veure'l dormir i gaudir-ne els caps de setmana? No, ser pare ha de ser molt més que això.
La Gisela té uns horaris més "europeus", o del segle XXI, com es vulgui veure, així que ella amb la seva circumstància, pot adaptar-se millor a la nova situació. Així doncs, el problema el tinc jo.
Hi ha eines que permeten modificar aquesta situació, hi ha permisos de maternitat que es poden transformar en paternals. Ara bé, quin és el valor de veure un somriure de l'Alexandra? Amb l'arribada d'un nou membre a la família les despeses es multipliquen i si a sobre els ingressos es redueixen, es pot atravessar fàcilment la línia perillosa del binomi despesa-ingressos.
Seguiré donant-li voltes al cap mentre passejo els migdies, en una hora i mitja morta que si pogués resituar, l'ompliria de vida.

Temporada alta de gemecs i plors

Doncs sí, vam viure les dues primeres setmanes una situació massa maca perquè durés molt de temps. L'Alexandra només es despertava quan necessitava menjar o ser canviada, la resta del temps dormia plàcidament. Però després d'això, coincidint amb el meu retorn a la feina, ha començat a tenir problemes per dormir. No és que una cosa estigui relacionada amb l'altra, ja que si algú té ganes de plorar per aquest motiu sóc jo; però el fet és que han coincidit en el temps. Pura casualitat.
Sembla ser que són els famosos i irreversibles còlics del nadó, un problema tan habitual com difícil de sol.lucionar. Per sort la Gisela encara té setmanes per davant per reincorporar-se a la feina i és ella qui s'encarrega de les atencions nocturnes, bé, i de les diurnes també quan jo no hi sóc. A més, hi ha una qüestió biològica que també m'impossibiltaria d'alimentar la nena, és clar.
El cas és que la Gisela, que és una persona amb un caràcter excepcional, imagineu-vos com ha de ser la cosa que fins i tot m'aguanta a mi; mostra una paciència infinita i és difícil veure-la nerviosa, de vegades el cansament la supera, però sempre té un petó a punt per calmar els esfereïdors plors de l'Àlex.
Hi ha un altre personatge en aquesta situació que m'agrada molt, i és el pediatra. Hi ha una frase que exemplifica com és: "Quan la nena sigui adolescent i surti de nit, enyorareu les nits en què plorava i no us deixava dormir". Em sembla fantàstic, és una esplèndida manera de dir-te que aquestes situacions s'han de passar i que venen a ser els primers sacrificis que haurem de patir en la nostra aventura com a pares.
Però no tot són penes, la petita Àlex està agafant pes a un ritme sensacional i la darrera setmana es va engreixar 400 grams, fet que l'ha dut a un pes de 3'300kg. o sigui, un pes habitual que ténen els nadons al nèixer. Ja la roba de talla zero no li va gran, i com que està agafant pes de forma general, ja no té aquella cara esquifida dels primers dies, la seva cara ja és rodoneta i amb unes delicioses galtes.
Amb son o desperts, és un tresor per a nosaltres.