domingo, 21 de noviembre de 2010

Era una tarda de primavera

Hi ha un moment a l'any en què els enemics de l'hivern, o més ben dit, els amants de la primavera, notem que el dia es comença a allargar, la temperatura puja i el teu voltant s'omple de llum. Sempre hi ha un dia a l'any en què aquest fet es fa més evident. Com diria l'autor, és el despertar de la primavera.
No seria molt lluny d'aquest moment quan la Gisela em va dir que tenia una retard en el seu període. No hi vam fer massa cas, cosa de dies. Potser hauria de dir que vaig ser jo qui no va fer massa cas a aquella situació, perquè ella, si tampoc no l'hi hagués donat importància, no hagués anat a la farmàcia aquella tarda a comprar el predictor. 
Encara no era fosc, serien quarts de nou. Ja que el tenim, doncs usem-lo, no? Endavant.
Hi ha cinc minuts a la vida que poden ser eterns, el moment predictor és un d'ells. Recordo que vam decidir no mirar-lo fins que hagués passat sobradament el temps recomenat. Si no tinc malentés, antigament aquesta mena de polígraf de l'orina, et dèia sí o no mitjançant colors: vermell era no, verd sí. Tot ha avançat, ara et diu  fins i tot les setmanes de gestació. Aviat t'indicarà el dia en què es va produïr la fecundació i potser més endavant, et farà una anàlisi de la varietat de postures que aquell dia vau executar al llit, amb un video inclós amb la repetició del moment en què la fecundació es va consumar, amb una <R> fent pampallugues a la cantonada superior esquerra de la imatge, i ja posats, un +18 a la part dreta. Bé, potser tant no. O sí...
Era una tarda de finals d'abril. Jo havia de fer els exàmens d'accés a la universitat per a majors de 25 anys, dues setmanes després. El 15 de Maig tenia el primer. La taula plena de llibres, els resums que s'acumulàven de forma desordenada i un predictor donat-nos l'enhorabona. Aquesta era la situació de la taula. I nosaltres al davant, amb cares de "òstia, la que hem liat". Hi ha qui diu que la meva cara dèia bastant més que això, com si estigués veient una pel.lícula de Hitchcock. Diuen...
Vaig tenir por que aquella situació em desconcentrés i em fes anar malament uns exàmens que havia estat preparant amb tanta dedicació.
Passat el temps, crec que més aviat, l'esperit d'aquella petita vida que s'estava formant em va ajudar, ja que vaig aconseguir un 9 de mitjana, una nota molt superior a la que jo mai no hagués pogut somiar. Tot i ser tan petita, la seva empenta em deuria ajudar.
 Era una tarda de primavera, l'època de l'any en què tota representació de vida es multiplica.

domingo, 7 de noviembre de 2010

Reflexions des dels quaranta-un anys

Els temps canvien i en la societat actual, el fet de ser pare  amb 41 anys és una cosa prou habitual. Ara bé, és evident que a la porta de la guarderia no seré precisament un dels pares més joves. N'hi haurà de tota mena, joves o fins i tot molt joves, vint anys potser, o fins i tot menys. La majoria però, en tindrà al voltant dels trenta; i d'altres, com jo, mirarem de prop els quaranta, uns endavant, els altres  haurem de mirar enrere  per veure'ls. I quina és la millor edat?
Mogut per l'instinte paternal que es multiplica immediatament després de conèixer el resultat del predictor (un altre dia parlaré d'això...); penso que no hagués pogut ser un bon pare fa uns anys, amb vint-i-cinc o fins i tot amb trenta anys. Cadascú té la seva pròpia fase de maduració, reconec que la meva va venir molt tard      (això admetent que ja hagi arribat), i ha de ser en aquest moment, quan un ja es veu capaç d'afrontar la vida amb tots els seus riscos i perills, que és un bon moment per a la paternitat. I no he dit que s'ha de ser pare quan un es vegi capacitat per ser-ho, perquè ai! qui se'n veu capaç en fred? De ben segur que n'hi haurà,  però aquests són els més perillosos, inconscients del tot; o potser són aquells amb les espatlles tan cobertes que no saben ni què és la vida real. Aquest no compten. Vaig conèixer fa molts anys una gran senyora, una gran mare, que dèia: "Els fills s'han de tenir quan es vol, perquè si s'espera a tenir-los quan es pot, no es tindrien mai." .Cap o cor? Qui ha de manar? Els qui venim marcats per un pare que no ho va ser, potser ens mou més el cap. Tenir un fill és un risc, una gran aventura, un patiment, aquest és un món cruel, competitiu, que no recull els qui es queden enrere. Jo em veig amb l'experiència necessària per fer-li veure a la petita quin és el bon camí. de ben segur que tots els pares han tingut la mateixa sensació. La diferència està en saber-ho fer o no. En seré capaç?
Ara bé, tindré forces (físiques) per absorbir el terratrèmol d'energia que ens espera? Patirem...
P.S.
La petita Alexandra té uns grams menys del que seria desitjable. El metge li ha recomanat a la Gisela que agafés la baixa, per abaixar el ritme, per descansar més. No és res preocupant, res que no puguin arreglar uns filets i uns quants àpats ben fets.

lunes, 1 de noviembre de 2010

Αλεξανδρα

Una de les qüestions importants abans d'un naixement, és el nom de la criatura. Si ho penses bé, té més importància del que sembla. I no és que cregui en allò que es diu que el nom ja marca una personalitat, no, no hi crec gens. Però segons quin sigui el nom escollit, li pot facilitar o complicar les coses, en la infància especialment.
Com que de problemes amb què li escriguin bé el cognom, amb el "da Cunha" que li caurà del cel, en tindrà segur, no es tracta també de complicar-li l'existència amb el nom de pila.
Quan vam saber el sexe de la petita, i es va confirmar que era la nena que ambdós desitjàvem, vam començar a rumiar el tema del nom. Jo, que soc un enamorat de la cultura clàssica i especialmnet de la llèngua grega, tan difícil com preciosa, vaig demanar que el nom tingués un orígen grec, que n'hi ha i molts, com tantes i tantes paraules del nostre vocabulari. I vaig suggerir el nom d'Alexandra, "la que protegeix els homes". Afortunadament a la Gisela li va agradar, i en general és un nom que agrada, que té personalitat. Òbviament n'hi ha però tampoc n'abunden. A més, a mi m'agraden els noms llargs, i aquest és quadrisíl.lab. Arribat el cas, si s'ha d'utilitzar un diminutiu, serà l'esplèndidament andrògin Àlex. A mi em fa patxoca, la petita Àlex,la senyoreta Àlex. Àlex da Cunha Gil.