La realitat comença demà

Sí, perquè el que he estat vivint aquestes dues setmanes ha estat una mena de realitat edulcorada. Demà torno a la feina. S'ha acabat això de dir que si no dormo de nit, ja dormirem al migdia. Tot i que la petita no ens està donant massa guerra, ja que es limita a fer la seva reclamació de passar per boxes cada tres hores (per canviar-li els bolquers i donar-li de menjar); vulguis o no, els horaris te'ls altera. Ara estàvem anant a dormir més tard i més tard també ens aixecàvem. I més coses, no és només el dormir més, sinò també el fet de saber que vius cada moment de la seva evolució.
Però ja ho sabem, la vida real no és això. Demà hauré de trucar per saber com està, i la Gisela em dirà que bé, que dorm, però no em treurà les ganes de veure-la i d'agafar-la, perque em regali una d'aquelles ganyotes que ens va posant i qui sap què volen dir. Segur que recordar l'Alexandra quan dorm, serà l'eina més eficient que faré servir a partir d'ara quan la despiatada activitat laboral, torni a esgarrapar-me amb les seves urpes.
Si ja tenia prou motius per esperar cada dia que arribéssin les 7 de la tarda, a partir de demà en tindré un més.
Vet aquí un parell d'imatges que hem fet aquests dies, una de les quals hem utilitzat com a felicitació de festes per a la família.

Presentacions oficials

En arribar a casa, hi havia tres èssers vius que es van endur una sorpresa...

però ràpidament l'han acceptada com a una més de la família...

... i és que a sobre té un llitet tan còmode!

Comença una nova vida

Doncs sí, divendres dia 10, gairebé a les 11 del matí, l'Alexandra va sortir del comfortable niu de la seva mare i sense dir bon dia, ja la teníem al davant. Vaig tenir la sort de presenciar el moment, i dic que vaig tenir sort perquè vaig arribar cinc minuts abans, ja que havia anat a casa a treure a passejar el gos. Una mica més i m'ho perdo. Però el destí em tenia guardat el moment i no me'l vaig perdre. Intentar descriure la sensació és molt difícil, però si escric un blog és per intentar-ho, no? Doncs endavant. La primera impressió és impactant, posen sobre el pit de la mare un ésser viu de color indefinit, que es mou inconnexamnet i que de sobte es posa a bramar. És la tendresa en estat pur, és en aquell moment en què ets conscient de la responsabilitat que tens: Hi ha un ésser viu que depen absolutament de tu i de la seva mare. I t'entren ganes de protegir-lo, d'abraçar-lo, de crear una cuirassa al seu voltant que li estalviï patiments. Suposo que això és el famós amor de pare (i de mare, és clar).
El part es va avançar uns dies ja que la petita no creixia al ritme desitjat i els metges van decidir que millor seguís creixent fora del cos de la mare. Res preocupant, 2'470 quilets de tendresa. La Gisela es va portar com una campiona, a mi em va ajudar molt el fet de no veure-la patir massa, tot va anar prou bé, el pitjor de tot, les interminables hores a la sala de part esperant que dilatés i que les contraccions s'acumuléssin, tot i que, com ja he dit, la part final d'aquest procés no la vaig viure en directe.
Quan ja els metges es retiren i et quedes a soles amb la mare i la petita són molt macos. La deixen un parell d'hores en contacte pell amb pell de la mare, perquè s'iniciï una connexió que ha de durar tota la vida. Després se l'enduen per netejar-la, pesar-la i fer-li les primeres exploracions i aquella estona ja la trobes a faltar. Però quan torna, o millor dit, quan te la retornen, no et voldries separar d'ella per res del món. És l'inici d'una nova vida.
En casos com aquest, unes imatges valen més que mil paraules (sobretot si són paraules d'un pare amb dèficit de son...)

Era una tarda de primavera

Hi ha un moment a l'any en què els enemics de l'hivern, o més ben dit, els amants de la primavera, notem que el dia es comença a allargar, la temperatura puja i el teu voltant s'omple de llum. Sempre hi ha un dia a l'any en què aquest fet es fa més evident. Com diria l'autor, és el despertar de la primavera.
No seria molt lluny d'aquest moment quan la Gisela em va dir que tenia una retard en el seu període. No hi vam fer massa cas, cosa de dies. Potser hauria de dir que vaig ser jo qui no va fer massa cas a aquella situació, perquè ella, si tampoc no l'hi hagués donat importància, no hagués anat a la farmàcia aquella tarda a comprar el predictor. 
Encara no era fosc, serien quarts de nou. Ja que el tenim, doncs usem-lo, no? Endavant.
Hi ha cinc minuts a la vida que poden ser eterns, el moment predictor és un d'ells. Recordo que vam decidir no mirar-lo fins que hagués passat sobradament el temps recomenat. Si no tinc malentés, antigament aquesta mena de polígraf de l'orina, et dèia sí o no mitjançant colors: vermell era no, verd sí. Tot ha avançat, ara et diu  fins i tot les setmanes de gestació. Aviat t'indicarà el dia en què es va produïr la fecundació i potser més endavant, et farà una anàlisi de la varietat de postures que aquell dia vau executar al llit, amb un video inclós amb la repetició del moment en què la fecundació es va consumar, amb una <R> fent pampallugues a la cantonada superior esquerra de la imatge, i ja posats, un +18 a la part dreta. Bé, potser tant no. O sí...
Era una tarda de finals d'abril. Jo havia de fer els exàmens d'accés a la universitat per a majors de 25 anys, dues setmanes després. El 15 de Maig tenia el primer. La taula plena de llibres, els resums que s'acumulàven de forma desordenada i un predictor donat-nos l'enhorabona. Aquesta era la situació de la taula. I nosaltres al davant, amb cares de "òstia, la que hem liat". Hi ha qui diu que la meva cara dèia bastant més que això, com si estigués veient una pel.lícula de Hitchcock. Diuen...
Vaig tenir por que aquella situació em desconcentrés i em fes anar malament uns exàmens que havia estat preparant amb tanta dedicació.
Passat el temps, crec que més aviat, l'esperit d'aquella petita vida que s'estava formant em va ajudar, ja que vaig aconseguir un 9 de mitjana, una nota molt superior a la que jo mai no hagués pogut somiar. Tot i ser tan petita, la seva empenta em deuria ajudar.
 Era una tarda de primavera, l'època de l'any en què tota representació de vida es multiplica.

Reflexions des dels quaranta-un anys

Els temps canvien i en la societat actual, el fet de ser pare  amb 41 anys és una cosa prou habitual. Ara bé, és evident que a la porta de la guarderia no seré precisament un dels pares més joves. N'hi haurà de tota mena, joves o fins i tot molt joves, vint anys potser, o fins i tot menys. La majoria però, en tindrà al voltant dels trenta; i d'altres, com jo, mirarem de prop els quaranta, uns endavant, els altres  haurem de mirar enrere  per veure'ls. I quina és la millor edat?

Mogut per l'instinte paternal que es multiplica immediatament després de conèixer el resultat del predictor (un altre dia parlaré d'això...); penso que no hagués pogut ser un bon pare fa uns anys, amb vint-i-cinc o fins i tot amb trenta anys. Cadascú té la seva pròpia fase de maduració, reconec que la meva va venir molt tard      (això admetent que ja hagi arribat), i ha de ser en aquest moment, quan un ja es veu capaç d'afrontar la vida amb tots els seus riscos i perills, que és un bon moment per a la paternitat. I no he dit que s'ha de ser pare quan un es vegi capacitat per ser-ho, perquè ai! qui se'n veu capaç en fred? De ben segur que n'hi haurà,  però aquests són els més perillosos, inconscients del tot; o potser són aquells amb les espatlles tan cobertes que no saben ni què és la vida real. Aquest no compten. Vaig conèixer fa molts anys una gran senyora, una gran mare, que dèia: "Els fills s'han de tenir quan es vol, perquè si s'espera a tenir-los quan es pot, no es tindrien mai." .Cap o cor? Qui ha de manar? Els qui venim marcats per un pare que no ho va ser, potser ens mou més el cap. Tenir un fill és un risc, una gran aventura, un patiment, aquest és un món cruel, competitiu, que no recull els qui es queden enrere. Jo em veig amb l'experiència necessària per fer-li veure a la petita quin és el bon camí. de ben segur que tots els pares han tingut la mateixa sensació. La diferència està en saber-ho fer o no. En seré capaç?

Ara bé, tindré forces (físiques) per absorbir el terratrèmol d'energia que ens espera? Patirem...

P.S.

La petita Alexandra té uns grams menys del que seria desitjable. El metge li ha recomanat a la Gisela que agafés la baixa, per abaixar el ritme, per descansar més. No és res preocupant, res que no puguin arreglar uns filets i uns quants àpats ben fets.

Αλεξανδρα

Una de les qüestions importants abans d'un naixement, és el nom de la criatura. Si ho penses bé, té més importància del que sembla. I no és que cregui en allò que es diu que el nom ja marca una personalitat, no, no hi crec gens. Però segons quin sigui el nom escollit, li pot facilitar o complicar les coses, en la infància especialment.
Com que de problemes amb què li escriguin bé el cognom, amb el "da Cunha" que li caurà del cel, en tindrà segur, no es tracta també de complicar-li l'existència amb el nom de pila.
Quan vam saber el sexe de la petita, i es va confirmar que era la nena que ambdós desitjàvem, vam començar a rumiar el tema del nom. Jo, que soc un enamorat de la cultura clàssica i especialmnet de la llèngua grega, tan difícil com preciosa, vaig demanar que el nom tingués un orígen grec, que n'hi ha i molts, com tantes i tantes paraules del nostre vocabulari. I vaig suggerir el nom d'Alexandra, "la que protegeix els homes". Afortunadament a la Gisela li va agradar, i en general és un nom que agrada, que té personalitat. Òbviament n'hi ha però tampoc n'abunden. A més, a mi m'agraden els noms llargs, i aquest és quadrisíl.lab. Arribat el cas, si s'ha d'utilitzar un diminutiu, serà l'esplèndidament andrògin Àlex. A mi em fa patxoca, la petita Àlex,la senyoreta Àlex. Àlex da Cunha Gil.

Tot preparant el niuet

L'habitació ja comença a agafar forma, i perquè l'armari no sembli tan buit, l'anem omplint de roba, jeje. Seguint els consells de la matrona, en arribar a la setmana 30 d'embaràs, s'ha de tenir tot a punt per si el part s'avancés. Home, tot, tot,no ho tenim, però mica en mica ho anem preparant.
      Avui hem comprat bolquers per primera vegada a la meva vida. I sí, són cars, però fa il.lusió. Quan ja veus la panxa de la mare que va creixent, i mires la robeta o els estris que necessitaràs, ja ho vas fent amb la cara de la criatura de fons. Òbviament la cara és indefinida, i ho seguirà essent fins que no tregui el cap a aquest inhòspit món.Sobre aquest tema, sempre m'han cridat l'atenció les mares i pares que a partir de les ecografies, ja estableixen simil.lituds paternals o maternals. La meva teoria és que si s'estan fent a la clínica tres ecografies al mateix temps i s'intercanviéssin les imatges, ningú no ho notaria. Tant se val, la felicitat no ha de ser una cosa que derivi de la racionalitat, així que deixem els pares veient els nassos, llavis, o ulls directament heretats de la genètica...
       Tant la Gisela com jo som contraris a l'estereortip nen= blau cel, nena = rosa. Així que la roba que anem agafant fuig del rosa. Avui he descobert la botiga tuc-tuc, ella ja la coneixia, de fet s'està tornant en una experta en marques infantils. Fèia temps que no entrava a una botiga i m'agradava TOT el que hi vèia. Com acostuma a passar, l'ull se'n va cap a les botigues cares, però és que els conjuntets que hem estat veient eren preciosos i a sobre hi havia molta presència de color taronja, el que més ens agrada a tots dos! Hem superat l'efecte impuls i no hem comprat res... però hi tornarem segur. A més, com que la petita naixerà a finals d'any, cal no oblidar que ens trobarem molt a prop de rebaixes, és important que agafi la cultura de comprar de rebaixes des de ben petita...
        La meva mare és feliç fent els punts de creu, certament avui ens ha estat ensenyant les primeres coses que ha fet i són precioses: una vora pels llençols amb sols i llunes. Que en són de macos els motius infantils! De vegades penso que aquesta innocència infantil em segueix arrastrant 41 anys després, veig una jirafa, o un sol, o una colla de simpàtics insectes amb somriure humanitzat. i penso que seria meravellós un món com el que l'Alexandra i tots els nens petits, durant un temps creuen que és el real. Són somnis, l'univers dels sensibles, que es comença a trencar quan et diuen que els reis són els pares. És la primera gran decepció  dels nens, quina bofetada!

Comencem...

Quan falten poc més de dos mesos perquè neixi l'Alexandra, estreno aquest espai on miraré d'anar explicant com ens n'anem sortint. Un espai que miraré d'anar actualitzant però que fins a finals de desembre no agafarà prou embranzida, de fet, és com començar una obra de teatre on no hi és l'actriu principal. Així que de moment, aniré fent proves amb aquest blog per veure si me'n surto.