Quatre mesos després...

Sí, diumenge passat va fer quatre mesos. La petita ja ha començat a menjar cereals, i sembla que li agraden força, somriu,  i fa el que pot amb la boca plena, o sigui, la meitat s'ho empassa, i l'altra meitat li cau pels costats. Bé, poc a poc. També ens està oferint les seves primeres "paraules", de moment però, necessitaríem un traductor perquè ens expliqués què ens vol dir, tant se val, sembla que les cordes vocals les té prou bé. A més d les riallades també comencen a anar acompanyades de sons. És mot divertit veure-la rient amb ganes.
Als moviments de les mans també hi hem començat a notar canvis. Quan està a l'hamaca, mou els braços i agafa els peluixos que hi ha penjats, fins ara només se'ls mirava, però es veu que ha decidit investigar una mica més i saber què són aquestes coses que pengen davant seu. També ja es queda mirant els gats i el gos, deu pensar que són una altra mena de peluixos, però que aquests es mouen...
Són petites evolucions que als pares ens fan gràcia, i que és l'imparable procés del creixement.

Per acabar us diré que finalment he decidit acollir-me a la reducció de jornada i entre això i que m'he reduït les dues hores del dinar en una sola, podré sortir cada tarda a les 5 i a les 6 arribar a casa. Serà a partir del mes de Maig, en què guanyaré un parell d'hores cada dia per seguir l'evolució del nostre petit tresor.

Vincle maternal

Gràcies a les condicions favorables del conveni laboral de la Gisela, encara li queda força temps per reincorporar-se a la feina. Jo, vaig i vinc, i de vegades fins i tot, tinc la sort de veure-la desperta... Elles sempre van juntes. I certament es comença a notar el vincle que té la pallufa amb la seva mare. És una relació de dependència, diria que mútua. La petita busca la mare amb la mirada i se sent més còmoda quan la veu. Somriu més. Se sent més tranquil.la. La Gisela es dedica vint-i-quatre hores al dia a les seves atencions. Formen un bon equip. Jo les miro i em reconforta veure que la meva filla es troba en mans d'una persona com ella.
Hi haurà un dia en què aquesta relació s'haurà de modificar, perquè les obligacions laborals manen. I llavors reflexiono que realment quatre mesos, que semblen molts, no són res per a una mare treballadora. Veig al meu voltant mares que ja s'han hagut de reincorporar a la feina i les imagino, camí de l'oficina, pensant que bé estarien amb el seu fill, o filla, als braços i a casa.
Tot gira al voltant de la productivitat, la deshumanització social i la pèrdua de valors primitius. Hi ha països en què la baixa per maternitat dura molt més, també és cert que n'hi ha d'altres que encara estan molt per sota nostre. Així que al final no saps si queixar-te o agraïr de ser on som.
Quan s'hagin de separar unes hores cada dia, serà el primer cop de la vida per a la pallufa. No tindrà capacitat de raonar, però de ben segur que trobarà a faltar la seva mare. Jo, abans de nèixer la petita, crèia que el primer gran cop dels nens era el dia del descobriment de què s'amaga al darrere dels Reis d'Orient. Però ja veig que no, que abans, ja s'haurà endut més decepcions, tot i que només les pugui expressar amb plors, sense paraules.
Ves a saber, amb una mica de sort, potser jo pugui ser al seu costat més hores al dia. Tot sigui pel benestar de la dolça Alexandra.

P.D. Acabo de llegir el llibre "Platero y yo". És un llibre preciós, escrit per un artesà de les paraules. N'he seleccionat aquest fragment, que parla dels esforços d'una nòia per adormir un nadó. Dins d'uns anys, procuraré transmetre-li a l'Àlex la màgia d'un llibre com aquest.

 

La arrulladora

    La chiquilla del carbonero, bonita y sucia cual una moneda, bruñidos los negros ojos y reventando sangre los labios prietos entre la tizne, está a la puerta de la choza, sentada en una teja, durmiendo al hermanito.

         Vibra la hora de mayo, ardiente y clara como un sol por dentro. En la paz brillante, se oye

el hervor de la olla que cuece en el campo, la brama de la dehesa de los Caballos, la alegría del viento del mar en la marafia de los eucaliptos.

Sentida y dulce, la carbonera canta:

Mi niiño se va a dormiii

en graaasia a la Pajtoraaa...

Pausa. El viento en las copas.

...y pooor dormirse mí niñooo.

se duerme la arruyadoraaa

El viento... Platero, que anda, manso, entre los pinos quemados, se llega, poco a poco... Luego se echa en la tierra fosca y, a la larga copla de madre, se adormila, igual que un niño.