(Primer) Dia del pare

Sense gairebé ni pensar-hi, resulta que ahir va ser el meu primer dia del pare. Com ja vaig comentar fa un temps, la figura del pare no va ser una cosa que jo visqués especialment, i a més, mai no he estat partidari d'aquesta mena de celebracions amb un fons més comercial que no emocional. Tret de Sant Jordi, és clar. Tot i així, ahir va ser el dia del pare, i és innegable que jo ja ho sóc. Però resulta que l'Alexandra, no sé si perquè se'n va oblidar o perquè encara no sap parlar, el fet és que no em va felicitar. Portava un disgust molt gran, sort que avui la Gisela i la seva mare, m'han obsequiat amb una sorpresa que m'ha fet molta il.lusió. I no tant perquè la sorpresa era dolça i estava boníssima, sinò perquè es notava que era una cosa preparada i executada amb la certesa que a mi em faria molta gràcia. Em coneixen bé, i ja em direu si no és per estar content...

Síiiiiiiiiiiiiiiii, són les estrelletes de la fonda, de la Riera!! Si no seguiu la sèrie de "teletres" als migdies potser no us sonin, però tant se val, oi que ténen bon aspecte? Doncs un altre dia us explicaré que bones estaven, ara mateix amb l'estòmac plé, m'és difícil trobar els adjectius.

M'ha fet tanta il.lusió que fins i tot li he perdonat a l'Alexandra que no m'hagi felicitat. I qui no li perdona a un fill un oblit? I qui pot tenir un dia agre amb una cosa tan dolça al davant? Ja arribarà el dia en què hauré de competir amb ella per menjar els postres, de moment, jo em menjo les estrelles i ella segueix amb el seu exclusiu, però pel que sembla exquisit, menú de llet materna.

3 mesos

Dijous l'Àlex va fer el tercer mes. Tot i que encara es manté en el percentatge baix de pes, ja fa poc més de cinc quilets, malgrat que les galtes i les cuixes diuen que aquest pes podria semblar superior. El canvi més destacat però, és l'expressió de la seva cara. Més enllà dels somriures que ens regala sovint, té un ventall de cares i expressions que li auguren un prometedor futur als escenaris. Temps dirà.
El cas és que estem en un moment de transició, ha deixat de ser un peluix amb vida i comença a ser una personeta, encara li queda moooolt trajecte, és clar, però ja comença a interactuar, malgrat que només sigui amb els seus somriures. Podria dir que està guapíssima, però d'això ja se n'encarreguen les àvies, així que només diré que comença a tenir números per a ser molt riallera, i no hi ha tresor més gran que tenir al costat una persona simpàtica.
Algun vespre encara plora, però llavors la tornem a portar a l'osteòpata i li fa una posta a punt que la torna a deixar relaxada. Diu que són petits nusos als budells propis d'un cos en creixement constant, però ni els plors són com abans ni duren tant. Tot i així, els tres ens quedem més tranquils després de visitar-lo.

Rialles matinals

La petita, poc a poc, va allargant les seves nits. Hi ha hagut vegades que ha fet clapades de sis hores seguides sense despertar-se. Això, amb el fet que les nits que té algun problema que la fa plorar ja són escasses, fa que les nits tornin a ser tranquil.les a caas nostra. Ara ja dorm a la seva habitació, des de la primera nit que la vam deixar al seu bressol, s'hi va adaptar la mar de bé. Així doncs, ben descansada, té un molt bon despertar i quan sent la nostra veu pel matí que ja obre els ulls i ens regala somriures, alguns amb la boca ben oberta, té moltes ganes de riure!
És una sensació molt agradable, comença un dia i veus la teva filla com està rient de bona gana. M'enduc aquesta sensació de camí a la feina, on amb l'ambient que hi ha, sé perfectament que no m'hi trobaré cap somriure tan dolç i honest com aquell.
Què deuen pensar els nadons quan se'ls escapa el riure? Suposo que coses simples, reconèixer-nos, les veus, poc a poc les fesonomies... Mirat amb distància, a mesura que anem creixent, riure es torna un exrcici cada cop més complicat, que necessita més estímuls per produïr-se. Hi ha gent que no riu durant dies, setmanes, o més...
Jo em conformo amb aquesta rialla que ens regala pel matí, tan espontània i simple, que no trobo millor motiu per creure que la vida és una cosa fantàstica.