Reflexions des dels quaranta-un anys

Els temps canvien i en la societat actual, el fet de ser pare  amb 41 anys és una cosa prou habitual. Ara bé, és evident que a la porta de la guarderia no seré precisament un dels pares més joves. N'hi haurà de tota mena, joves o fins i tot molt joves, vint anys potser, o fins i tot menys. La majoria però, en tindrà al voltant dels trenta; i d'altres, com jo, mirarem de prop els quaranta, uns endavant, els altres  haurem de mirar enrere  per veure'ls. I quina és la millor edat?

Mogut per l'instinte paternal que es multiplica immediatament després de conèixer el resultat del predictor (un altre dia parlaré d'això...); penso que no hagués pogut ser un bon pare fa uns anys, amb vint-i-cinc o fins i tot amb trenta anys. Cadascú té la seva pròpia fase de maduració, reconec que la meva va venir molt tard      (això admetent que ja hagi arribat), i ha de ser en aquest moment, quan un ja es veu capaç d'afrontar la vida amb tots els seus riscos i perills, que és un bon moment per a la paternitat. I no he dit que s'ha de ser pare quan un es vegi capacitat per ser-ho, perquè ai! qui se'n veu capaç en fred? De ben segur que n'hi haurà,  però aquests són els més perillosos, inconscients del tot; o potser són aquells amb les espatlles tan cobertes que no saben ni què és la vida real. Aquest no compten. Vaig conèixer fa molts anys una gran senyora, una gran mare, que dèia: "Els fills s'han de tenir quan es vol, perquè si s'espera a tenir-los quan es pot, no es tindrien mai." .Cap o cor? Qui ha de manar? Els qui venim marcats per un pare que no ho va ser, potser ens mou més el cap. Tenir un fill és un risc, una gran aventura, un patiment, aquest és un món cruel, competitiu, que no recull els qui es queden enrere. Jo em veig amb l'experiència necessària per fer-li veure a la petita quin és el bon camí. de ben segur que tots els pares han tingut la mateixa sensació. La diferència està en saber-ho fer o no. En seré capaç?

Ara bé, tindré forces (físiques) per absorbir el terratrèmol d'energia que ens espera? Patirem...

P.S.

La petita Alexandra té uns grams menys del que seria desitjable. El metge li ha recomanat a la Gisela que agafés la baixa, per abaixar el ritme, per descansar més. No és res preocupant, res que no puguin arreglar uns filets i uns quants àpats ben fets.