domingo, 30 de enero de 2011

Àvies

Qui llegeixi aquest blog i hagi tingut un mínim contacte amb avis o àvies, haurà d'estar d'acord amb mi en el diagnòstic que emetré:
Tots/es presenten la mateixa síndrome: Àvia-o-avi-que-veu-el-seu-net-o-neta-més-maco-o-maca-que-qualsevol-altre-nadó-del-món.
És així. I ja us aviso d'una cosa: És impossible entendre aquesta sensació. S'ha de ser avi (o àvia) per a poder entendre-ho. Però precisament aquesta sensació és la que em fa obrir aquest comentari. N'hi ha que diuen que l'amor vé del fet que l'avi no té la responsabilitat de la mare quant a la cura del nadó, i per tant, només n'ha de gaudir de la seva presència. Però és clar, això estaria bé si no fós perquè les primeres persones que corren a veure els nadons quan ploren són precisament ells. Què és l'autentic esperit d'àvi, llavors? Tant de bó ho pugui seguir explicant en aquest blog dins d'uns anys, en seran molts, però serà un bon senyal de vitalitat tant per al blog com per a l'Àlex.
Els avis, aquests èssers que de vegades ens desborden amb les seves observacions, però que tan sovint hem de reconèixer, capcots, que tenien raó. I que ens ajuden quan la petita plora, o que pensen en tot allò secundari que nosaltres com a pares primerencs no hi pensem. Els avis, figura imprescindible en l'estructura social actual. Què seria d'uns pares treballadors sense la presència d'uns avis? La deshumanització de la societat actual ens fa dir que res. No seríem res sense ells. Certament són els personatges secundaris d'una auca en què sense ells no hi hauria auca. Per tant, són secundaris o principals? Els avis...
Veig la meva mare cada dissabte, li portem la petita. Veig la vida nèixer en els seus ulls, veig l'alegria quan arribem, veig la tristor quan marxem. Veig com compta mentalment els minuts que gaudirà la seva presència, veig com descompta els minuts que resten abans que marxem. Veig el seu cor sincronitzat amb el nostre calendari. Quina diferència hi ha entre aquesta manera de comptar el temps i la que, quan hem estat adolescents enamorats, hem comptat el temps que quedava per a a veure la nostra persona estimada? Sí, hi ha una diferència descomunal. L'amor d'àvia no hi haurà res en aquest món que el trenqui. Hi ha tantes simil.lituds i diferències que hem de recòrrer a l'essència humana per a quedar-nos només amb la part bona. L'amor dels avis és incondicional. No és un amor adolescent, és l'amor basat en l'experiència de la vida. És l'amor absolut, que només podré entendre quan sigui avi, com tantes i tantes coses en aquesta vida, que les podré entendre quan les hagi viscudes i la reflexió de la vida viscuda em doni la claror mental per a poder comprendre-les
I a sobre hi ha pel món tanta gent que se'ls mira com a una molèstia.... Qui no sàpiga veure una persona gran com una font de saviesa, no sabrà mai que l'autèntica font de la vida raja del seu coneixement. El coneixement quotidià, que de mica en mica, anem rebent tots aquells que encantats escoltem els seus consells.

1 comentario:

  1. Me hago seguidor de este blog, reitero mis felicidades, saludo al padre feliz y le mando un montón de besos a la pequeña.
    Pero aparte obviamente le doy mas besos y abrazos a la mami, mi muy mejor amiga, aunque a veces nos abandonamos un "poco demasiado"

    Un consejo: no os fiéis de los abuelos, que son los que cuando no miréis le darán chuches a la pequeña.

    ResponderEliminar