El valor de veure un somriure

Fa pocs dies que em vaig reincorporar a la feina però són suficients per adonar-me del greu problema de conciliació de les vides laboral i personal que se'm presenta. Tinc un horari que em fa sortir de casa abans de dos quarts de nou del matí i que fa que no hi torni fins a les 8 del vespre. El més sagnant de tot són les dues hores que hi ha per dinar. Jo, que m'enduc diàriament la carmanyola amb el menjar i que enllesteixo en uns vint minuts, em sobra més d'una hora i mitja literalment perduda. Recentment, quan estudiava, aprofitava aquest temps per anar a la biblioteca. Però ara, que he obert un parèntesi en el tema mentre decideixo què faig o millor dit, què puc fer, després de veure què costa estudiar una carrera (econòmicament parlant), em torno a trobar en què hi ha una hora i mitja penjada a la meva vida. I és clar, això és temps que deixo de gaudir de la meva vida privada. Visc prou lluny com per no poder anar a casa als migdies.
Aquestes darreres setmanes vaig decidir reprendre un vell costum iniciat fa temps: dedicar-me a passejar durant una hora. I està bé, especialment aquests dies que ha fet un temps quasi primaveral. Però la qüestió no és aquesta, sinò de què serveix mantenir uns horaris més propis del segle XX que de l'actual? Independentment de l'arribada de l'Alexandra, ja era un tema que em fèia donar voltes al cap. Arribar a casa a les 7 o a les 8, pot semblar poca diferència, però una hora dóna molt de sí, especialment si hi ha criatures a casa.
Ara l'Àlex encara no té consciència dels horaris, de fet em sembla que encara no la té del dia i de la nit, així que de moment ella té els seus horaris i nosaltres ens hi adaptem. Ara bé, el temps passa ràpid i no ens n'haurem adonat que ja haurà d'acostumar-se a dormir a determinada hora, havent sopat aviat, anar a dormir d'hora... i el pare no haurà arribat a casa. És això gaudir d'un fill? Veure'l dormir i gaudir-ne els caps de setmana? No, ser pare ha de ser molt més que això.
La Gisela té uns horaris més "europeus", o del segle XXI, com es vulgui veure, així que ella amb la seva circumstància, pot adaptar-se millor a la nova situació. Així doncs, el problema el tinc jo.
Hi ha eines que permeten modificar aquesta situació, hi ha permisos de maternitat que es poden transformar en paternals. Ara bé, quin és el valor de veure un somriure de l'Alexandra? Amb l'arribada d'un nou membre a la família les despeses es multipliquen i si a sobre els ingressos es redueixen, es pot atravessar fàcilment la línia perillosa del binomi despesa-ingressos.
Seguiré donant-li voltes al cap mentre passejo els migdies, en una hora i mitja morta que si pogués resituar, l'ompliria de vida.