Quatre mesos després...

Sí, diumenge passat va fer quatre mesos. La petita ja ha començat a menjar cereals, i sembla que li agraden força, somriu,  i fa el que pot amb la boca plena, o sigui, la meitat s'ho empassa, i l'altra meitat li cau pels costats. Bé, poc a poc. També ens està oferint les seves primeres "paraules", de moment però, necessitaríem un traductor perquè ens expliqués què ens vol dir, tant se val, sembla que les cordes vocals les té prou bé. A més d les riallades també comencen a anar acompanyades de sons. És mot divertit veure-la rient amb ganes.
Als moviments de les mans també hi hem començat a notar canvis. Quan està a l'hamaca, mou els braços i agafa els peluixos que hi ha penjats, fins ara només se'ls mirava, però es veu que ha decidit investigar una mica més i saber què són aquestes coses que pengen davant seu. També ja es queda mirant els gats i el gos, deu pensar que són una altra mena de peluixos, però que aquests es mouen...
Són petites evolucions que als pares ens fan gràcia, i que és l'imparable procés del creixement.

Per acabar us diré que finalment he decidit acollir-me a la reducció de jornada i entre això i que m'he reduït les dues hores del dinar en una sola, podré sortir cada tarda a les 5 i a les 6 arribar a casa. Serà a partir del mes de Maig, en què guanyaré un parell d'hores cada dia per seguir l'evolució del nostre petit tresor.

Vincle maternal

Gràcies a les condicions favorables del conveni laboral de la Gisela, encara li queda força temps per reincorporar-se a la feina. Jo, vaig i vinc, i de vegades fins i tot, tinc la sort de veure-la desperta... Elles sempre van juntes. I certament es comença a notar el vincle que té la pallufa amb la seva mare. És una relació de dependència, diria que mútua. La petita busca la mare amb la mirada i se sent més còmoda quan la veu. Somriu més. Se sent més tranquil.la. La Gisela es dedica vint-i-quatre hores al dia a les seves atencions. Formen un bon equip. Jo les miro i em reconforta veure que la meva filla es troba en mans d'una persona com ella.
Hi haurà un dia en què aquesta relació s'haurà de modificar, perquè les obligacions laborals manen. I llavors reflexiono que realment quatre mesos, que semblen molts, no són res per a una mare treballadora. Veig al meu voltant mares que ja s'han hagut de reincorporar a la feina i les imagino, camí de l'oficina, pensant que bé estarien amb el seu fill, o filla, als braços i a casa.
Tot gira al voltant de la productivitat, la deshumanització social i la pèrdua de valors primitius. Hi ha països en què la baixa per maternitat dura molt més, també és cert que n'hi ha d'altres que encara estan molt per sota nostre. Així que al final no saps si queixar-te o agraïr de ser on som.
Quan s'hagin de separar unes hores cada dia, serà el primer cop de la vida per a la pallufa. No tindrà capacitat de raonar, però de ben segur que trobarà a faltar la seva mare. Jo, abans de nèixer la petita, crèia que el primer gran cop dels nens era el dia del descobriment de què s'amaga al darrere dels Reis d'Orient. Però ja veig que no, que abans, ja s'haurà endut més decepcions, tot i que només les pugui expressar amb plors, sense paraules.
Ves a saber, amb una mica de sort, potser jo pugui ser al seu costat més hores al dia. Tot sigui pel benestar de la dolça Alexandra.

P.D. Acabo de llegir el llibre "Platero y yo". És un llibre preciós, escrit per un artesà de les paraules. N'he seleccionat aquest fragment, que parla dels esforços d'una nòia per adormir un nadó. Dins d'uns anys, procuraré transmetre-li a l'Àlex la màgia d'un llibre com aquest.

 

La arrulladora

    La chiquilla del carbonero, bonita y sucia cual una moneda, bruñidos los negros ojos y reventando sangre los labios prietos entre la tizne, está a la puerta de la choza, sentada en una teja, durmiendo al hermanito.

         Vibra la hora de mayo, ardiente y clara como un sol por dentro. En la paz brillante, se oye

el hervor de la olla que cuece en el campo, la brama de la dehesa de los Caballos, la alegría del viento del mar en la marafia de los eucaliptos.

Sentida y dulce, la carbonera canta:

Mi niiño se va a dormiii

en graaasia a la Pajtoraaa...

Pausa. El viento en las copas.

...y pooor dormirse mí niñooo.

se duerme la arruyadoraaa

El viento... Platero, que anda, manso, entre los pinos quemados, se llega, poco a poco... Luego se echa en la tierra fosca y, a la larga copla de madre, se adormila, igual que un niño.

(Primer) Dia del pare

Sense gairebé ni pensar-hi, resulta que ahir va ser el meu primer dia del pare. Com ja vaig comentar fa un temps, la figura del pare no va ser una cosa que jo visqués especialment, i a més, mai no he estat partidari d'aquesta mena de celebracions amb un fons més comercial que no emocional. Tret de Sant Jordi, és clar. Tot i així, ahir va ser el dia del pare, i és innegable que jo ja ho sóc. Però resulta que l'Alexandra, no sé si perquè se'n va oblidar o perquè encara no sap parlar, el fet és que no em va felicitar. Portava un disgust molt gran, sort que avui la Gisela i la seva mare, m'han obsequiat amb una sorpresa que m'ha fet molta il.lusió. I no tant perquè la sorpresa era dolça i estava boníssima, sinò perquè es notava que era una cosa preparada i executada amb la certesa que a mi em faria molta gràcia. Em coneixen bé, i ja em direu si no és per estar content...

Síiiiiiiiiiiiiiiii, són les estrelletes de la fonda, de la Riera!! Si no seguiu la sèrie de "teletres" als migdies potser no us sonin, però tant se val, oi que ténen bon aspecte? Doncs un altre dia us explicaré que bones estaven, ara mateix amb l'estòmac plé, m'és difícil trobar els adjectius.

M'ha fet tanta il.lusió que fins i tot li he perdonat a l'Alexandra que no m'hagi felicitat. I qui no li perdona a un fill un oblit? I qui pot tenir un dia agre amb una cosa tan dolça al davant? Ja arribarà el dia en què hauré de competir amb ella per menjar els postres, de moment, jo em menjo les estrelles i ella segueix amb el seu exclusiu, però pel que sembla exquisit, menú de llet materna.

3 mesos

Dijous l'Àlex va fer el tercer mes. Tot i que encara es manté en el percentatge baix de pes, ja fa poc més de cinc quilets, malgrat que les galtes i les cuixes diuen que aquest pes podria semblar superior. El canvi més destacat però, és l'expressió de la seva cara. Més enllà dels somriures que ens regala sovint, té un ventall de cares i expressions que li auguren un prometedor futur als escenaris. Temps dirà.
El cas és que estem en un moment de transició, ha deixat de ser un peluix amb vida i comença a ser una personeta, encara li queda moooolt trajecte, és clar, però ja comença a interactuar, malgrat que només sigui amb els seus somriures. Podria dir que està guapíssima, però d'això ja se n'encarreguen les àvies, així que només diré que comença a tenir números per a ser molt riallera, i no hi ha tresor més gran que tenir al costat una persona simpàtica.
Algun vespre encara plora, però llavors la tornem a portar a l'osteòpata i li fa una posta a punt que la torna a deixar relaxada. Diu que són petits nusos als budells propis d'un cos en creixement constant, però ni els plors són com abans ni duren tant. Tot i així, els tres ens quedem més tranquils després de visitar-lo.

Rialles matinals

La petita, poc a poc, va allargant les seves nits. Hi ha hagut vegades que ha fet clapades de sis hores seguides sense despertar-se. Això, amb el fet que les nits que té algun problema que la fa plorar ja són escasses, fa que les nits tornin a ser tranquil.les a caas nostra. Ara ja dorm a la seva habitació, des de la primera nit que la vam deixar al seu bressol, s'hi va adaptar la mar de bé. Així doncs, ben descansada, té un molt bon despertar i quan sent la nostra veu pel matí que ja obre els ulls i ens regala somriures, alguns amb la boca ben oberta, té moltes ganes de riure!
És una sensació molt agradable, comença un dia i veus la teva filla com està rient de bona gana. M'enduc aquesta sensació de camí a la feina, on amb l'ambient que hi ha, sé perfectament que no m'hi trobaré cap somriure tan dolç i honest com aquell.
Què deuen pensar els nadons quan se'ls escapa el riure? Suposo que coses simples, reconèixer-nos, les veus, poc a poc les fesonomies... Mirat amb distància, a mesura que anem creixent, riure es torna un exrcici cada cop més complicat, que necessita més estímuls per produïr-se. Hi ha gent que no riu durant dies, setmanes, o més...
Jo em conformo amb aquesta rialla que ens regala pel matí, tan espontània i simple, que no trobo millor motiu per creure que la vida és una cosa fantàstica.

Ja tenim trenet

Fa uns dies, coincidint que a Molins era la Fira de la Candelera, l'àvia Pilar (la meva mare), va voler-li regalar aquesta monada de trenet que es forma amb tants vagons com lletres té el nom que es vol muntar. És clar, a nosaltres ens ha quedat un tren gairebé transiberià. I aquí vé la qüestió, quan èrem a la paradeta, li vam suggerir que si li comprava els vagons A-L-E-X n'hi hauria prou. "No, Àlex no, que és nom de nen". I què vam fer nosaltres? Ajupir-nos cap a la petita i dir-li "Àlex, guapa, com estàs?" Passa el mateix amb l'àvia Míriam (la mare de la Gisela) Quan a la petita li diem cuquina, ràpidament ens diu. "No li digueu cuquina, que al final es quedarà amb aquest nom". I què fem nosaltres tot seguit?. "Cuquina, guapíssima!!!". Suposo que és per coses com aquestes que la Gisela i jo ens portem tan bé, els petits detalls en què som iguals.
Cuquina, Àlex, sigui com sigui, haurem de ser nosaltres qui decidim com li diem, no?
El tren, per cert, és preciós, i de moment ha sobreviscut al revisor més dur que hi ha per aquí, el gat Pingu o Numa Pompili, millor dit. Ah! ho veieu? nosaltres també tenim divergències en com dir-li als gats i la sol.lució és prou pràctica, per a la Gisela és Pingu i per a mi Numa Pompili, la gata es diu, segons ella, Piula i segons jo Rea Sílvia. I tots contents, al cap i a la fi, amb cap dels dos noms no ens fan cas, només quan obrim el paquet de pernil dolç, que llavors els pots dir com vulguis, vindran segur.

2 mesos

Sí, dijous l'Àlex va fer dos mesos. Tot i que nosaltres en veure-la cada dia, no podem notar-ne tant els canvis, aquests són evidents. Gairebé ha doblat el seu pes i d'alçada (o potser hauria de dir de longitud, ja que no es posa dempeus) també ha fet una bona estirada. Sí, els canvis són evidents. A més, un cop superat el problema dels còlics gràcies a les màgiques mans de l'osteòpata, la pau ha tornat al seu petit món. Somriu molt més i en general la seva expressió torna a ser dolça, deixant enrere aquells dies de patiments i llàgrimes. A més , ha descobert el maravellós món del xumet. Els primers dies quan li posàvem a la boca el tenia dos segons i en veure que allò era una estafa que no li donava llet, se'n desprenia. Però a cop d'insistir-hi li ha anat agafant el gust i ara ja se'l queda de bona gana. Ella es queda més tranquil-la i nosaltres anem sentint el chuipp, chuipp fins que finalment s'adorm.
Avui però, ha descobert una cosa que em sembla que no li ha fet tanta gràcia: les vacunes. Li han punxat les dues cames en el primer dia de les vacunacions, i tot i que ha anat canviant la seva cara fins que les llàgrimes han aparegut, la cosa ha estat lleu i el drama ha durat ben poc. Tot sigui això, ara marxarem a casa l'àvia a que ens la malcriï una mica.

Aquí la teniu, torna a ser la riallera Àlex